Foto: Fernando Espáriz
He triat aquesta foto de Fernando Espáriz perquè reflecteix molt bé el que vull explicar. Arran d'un comentari a Facebook sobre un llibre que estic llegint, he explicat que durant anys i panys he abandonat desenes de llibres en llocs públics de la ciutat on visc. A casa hi havia un espai considerable per allotjar-hi els llibres que, com lectors empedreïts que érem, compràvem o arribaven a les nostres mans per diferents conductes. Però, és clar, tot té un límit. Va arribar un moment en què els centímetres de prestatgeria es van esgotar de manera definitiva. La pressió necessària per empotrar un títol nou en la nostra biblioteca va esdevenir un esforç inútil. Els llibres s'amuntegaven en piles desordenades fora dels prestatges.Vaig decidir, llavors, començar a desprendre'm dels volums més prescindibles, amb dolor i desafiant la Síndrome de Diògenes que sens dubte pateixo.
Sabia que les biblioteques ja no acceptaven donacions. No vaig explorar altres camins, i vaig tirar pel dret, amb una decisió que podríem situar entre la comoditat i el romanticisme. Tímidament al principi, i de manera descarada a mesura que passava el temps, quan sortia els vespres a passejar la gossa pels voltants de casa m'emportava una bossa (o dos, o tres, o quatre) plena de llibres, que deixava damunt d'un banc d'un parc proper. En aquell moment vivia a la vora de la Ronda de Dalt, a Barcelona. A tocar hi havia una escola universitària. Darrera l'edifici, un petit espai enjardinat acollia els estudiants durant les hores d'esbarjo. Al matí, els joves repassaven apunts i feien la cigarreta. Al vespre, hi fumàven altres coses.
Era el lloc ideal per desar-hi els meus excendents literaris. Un indret proper (els llibres pesen) i, als meus ulls, adient per temptar la curiositat de joves intel.lectualment desperts. Tornava a casa, sempre, imaginant qui seria la persona que descobriria els exemplars abandonats. De vegades, vagarejava espiant qui seria la persona afortunada. Perquè els llibres prescindibles van donar pas de seguida als imprescindibles, títols extraordinaris de la gran literatura. Quan veia que algú s'emportava algun exemplar, m'imaginava de seguida com era la seva vida, qui era, què feia,
Un vespre, tard, molt tard, vaig sortir amb la gossa i una bona pila de llibres. Els vaig deixar en un dels bancs del parc. Quan me n'allunyava, vaig sentir que algú em cridava. "Ep, senyora!" Em vaig girar i vaig topar-me amb una parella de la Guàrdia Urbana. "És vostè, qui ha deixat els llibres al banc del parc?" "Sí, què passa?", vaig preguntar. "Això està totalment prohibit", em van dir. "Prohibit? Què vol dir? Són llibres, i els deixo aquí per que algú altre els llegeixi, algun estudiant de l'universitat. Sempre que els deixo, l'endemà ja han desaparegut". "Doncs està prohibit. Nosaltres patrullem aquesta zona, i si la tornem a veure deixant llibres al parc, l'haurem de multar. Sap, vostè, que en cas de gresca, un llibre és un objecte llancívol? Que pot fer mal a algú?"
Llancívol. Que pot ser llançat. Arma llancívola. No us adoneu, que qualsevol objecte pot ser una arma? Un bolígraf, per exemple. Sobretot si és un Bic de punta fina que impacta en trajectòria perpendicular a l'iris d'un contrincant. Una moneda. Un globus infantil. Està prohibit, deixar als espais públics, bolígrafs, monedes, globus infantils?
Astorada per les paraules del guàrdia, vaig tornar a casa. Des de llavors, i han passat anys, continuo amb la meva tasca d'abandonament de llibres als espais públics. Ho faig de manera clandestina, i és emocionant. M'estic saltant la llei. Ja no tinc gossa i he canviat de barri; nerviosa i amb la por de ser multada, disfruto de la transgressió. Sempre he tingut una tirada a transgredir, un verb que lingüísticament em fascina, pel seu significat i també per la manera com sona.
Hi he pensat molt, i he arribat a una conclusió. Un liibre és, efectivament, una arma llancívola. T'instrueix, t'enriqueix, et fa pensar. Si se t'acudeix utilitiztar-lo per fer mal a algú, l'estàs desposseïnt de totes aquestes virtuts i esdevé l'equivalent a una pedra. Un llibre ho pot qüestionar tot, fins i tot les actituds i els pensaments més inexplicables que has tingut durant el dia, mentre interactuaves amb entorns i persones diverses. Els llibres no segueixen les modes; van per lliure. És del tot normal, llavors, que en certs àmbits de control social, polític i econòmic, es consideri que aquests objectes llancívols no s'han de posar a l'abast de la canalla. Visca la trangressió!
