UN VELL I POBRE INDIGNAT

Avui he conegut en Roger. És un vell i pobre indignat. Té 63 anys i, des de fa uns quants mesos, viu aixoplugat entre els arbres de Collserola. El seu sostre, l'abric que l'ha de protegir de les inclemències del temps, és molt precari. No és un boig, ni un borratxo. Només és un indigent, lúcid i amable.

Jo visc als llindars de la serra de Collserola. Des de fa temps acostumo a pujar caminant des de casa meva, a tocar de la ronda de Dalt, fins a la carretera de les Aigües, un indret on molts barcelonins hi van a passejar, a córrer, a exercitar-se amb la bicicleta. És un espai de lleure amb vistes espectaculars sobre la ciutat i el mar que l'acarona. Pujo per un pendent força pronunciat i aquest exercici m'ajuda a mantenir-me en forma. Sempre m'acompanya la meva gossa, la "Tinta", que amb penes i treballs segueix el meu ritme.

Quan arribem a dalt, ens apropem a la font que hi ha a uns 20 metres. Bevem, reposem uns instants, i emprenem el camí de tornada. Ja fa uns dies, però, que em vaig fixar en què molt a prop de la font, en un caminet semi ocult, semblava que hi havia un campament precari; una estora de platja, una petita paella, uns plàstics estesos al sol, unes garrafes d'aigua...I avui, mentre bevia de la font, he vist com un home traginava enmig de tot aquest parament. L'he observat durant uns minuts, i he decidit apropar-m'hi. Em semblava del tot inconcebible no parar atenció a aquest home, tenint, com tenia, la certesa que es trobava en una situació extrema.

-Vostè viu aquí?- li he preguntat, després de saludar-lo.
-Sí...-
-Però vostè sap que hi ha recursos socials que el podrien ajudar...?
-Sí...ja ho he intentat, però no...no m'ha donat bons resultats...he passat per tots els circuits i al final, per no perdre la salut mental...per seguir decidint què feia amb la meva vida...he tornat aquí. Vaig estar un temps a la Plaça de Catalunya, vaig tenir un paper rellevant en el moviment dels indignats...però ara sóc aquí.

Es diu Roger, i és d'origen francès, o d'un país francòfon. Però parla un català perfecte: "Allà on vaig, intento aprendre la parla del país, és un mínim gest de cortesia", em diu. Li pregunto com pot viure així, enmig del bosc. "Lluito contra els homes i contra els animals. Els homes, no t'ho creuràs, vénen i em destrossen la paradeta. M'esquincen els plàstics, es caguen a la paella, véssen l'aigua de les garrafes...també hi ha altres indigents que em roben les coses, que volen dormir al meu llit, il.luminar-se amb les meves espelmes, tapar-se amb les meves mantes...El pitjor és que molts es creuen amb el dret d'orinar i defecar pels voltants, amb la qual cosa la pudor és insuportable. De vegades és tan insuportable, que he de canviar de lloc.
I també hi ha els animals. Els porcs senglars. Ho destrossen tot, absolutament tot. Es mengen el mejar, ho regiren tot, travéssen llibres gruixuts com guies telefòniques amb els seus oials...Però és que són animals, no poden pensar. La única cosa que puc fer és construir barreres per preservar el meu espai, però quan hi ha menjar, ells no s'aturen. Tot i amb això, prefereixo els porcs senglars als porcs humans...No fa gaire, una tarda vaig baixar a la ciutat a cercar alguna cosa per mejar. Quan vaig tornar aquí, al capvespre, vaig veure que el tauló de fusta que havia col.locat, horitzontalment, per protegir la meva barraca, estava en posició vertical. Això no ho fa un porc senglar, vaig pensar, i efectivament, quan vaig entrar vaig veure un embalum sota les mantes. En retirar-les, vaig trobar un home despullat i ensangonat: havia caigut pel barranc. Quan li vaig dir que havia de marxar, l'home va orinar damunt les mantes i va escopir dins la cassola".

-Escolti, m'agradaria ajudar-lo. Digui'm què necessita i jo interntaré donar-li-ho.
-No necessito res...bé, si de cas...una mica de pa negre.
-Pa negre?
-Sí, pa negre...i cereals complets...pa de tipus alemany...el pa blanc és bo però no et nodreix.

Quan ja marxava, en Roger ha afegit: "I si pot, porti'm també algun llibre. Els llibres són els meus únics amics. Els llegeixo, em fan companyia, i quan els acabo, si tinc fred, els cremo i em dónen escalfor".

Trasbalsada, he fet camí cap a casa. Només un quart d'hora de caminada separen la meva confortable llar de l'infern de'n Roger.