EL MOMENTAZO

Quin moment! Jo l'anomeno el "momentazo": és aquell segon en què, a la fi del partit, ese hombre, ese macho primitivo, neandertal, el greñas cachas...es treu la samarreta suada i deixa que tot el món mundial contempli el seu tors nu. A mi em treu l'alè i, després de reflexionar-hi molt, he arribat a la conclusió que aquest gest sublim i tot el que l'envolta és una de les raons per les quals, de vegades, m'estimi més quedar-me a casa i veure el partit a la tele, que no pas anar al camp. I és que, a la tele, els realitzadors semblen estar d'acord amb mi i, invariablement, enfoquen el capità sortit de la caverna en el moment precís en que es despulla i ens ofereix el meravellós espectacle dels seus músculs inflant-se aquí i allà, segons el moviment que fa. Que si ara el pectoral dret, que si ara l'esquerre, que si el bíceps descomunal, que si el tríceps equilibrat...i oh! què dir-ne, dels abdominals? Doncs que no són d'eixe món. Mare meva, quin bé de Déu! La llàstima és que duri tan poc; sovint, no més de 10 segons, i això és una gran injustícia. Des d'aquesta humil tribuna, faig una petició a les cadenes televisives: si us plau, allargueu una miqueta més aquesta estupenda agonia (i en dic agonia perquè, sense excepció, ens condueix a la fosa en negre de la pantalla), i feu-ne repeticions com les de les jugades de gol, però, sobretot, incloiu-ne algunes en càmera lenta, que ens permetrien apreciar en tot l'esplendor la bellesa de la seqüència: ara saludo el capità de l'equip rival, ara alguns jugadors, els àrbitres...però ja m'agafa la coïssor i no puc estar-me'n...la mà dreta se'n va cap a l'extrem esquerre de la samarreta, l'agafa, i comença a estirar-la cap amunt, cap amunt, i aixeca així, a poc a poc, i amb l'ajuda de la mà esquerra, el teló que deixarà a la vista de tothom el meravellós escenari: les xocolatines de l'abdòmen, a tort i a dret; els pectorals poderosos, que amaguen un cor furiós i orgullós; el coll omnipotent, com el dels cavalls, i els braços...què dir-ne, d'aquests braços? No puc dir-ne gaire res; només, contempleu-los. I gaudiu-ne. I somnieu-los.

De veritat, cadenes televisives, féu-me cas: repetiu efusivament, i a càmera lenta, l'striptease del capità de totes les capitanies. Seria un mètode seguríssim de multiplicar per cent, per mil, per centenars de mil.lers, l'audiència. Els gais, les nenes, les joves, les mares i les àvies, us ho agraïrien. No en dubteu. Fins i tot, i passant a l'escenari mercantilista, podria ser que el "momentazo" esdevingués un espai patrocinat. Aquí ja no m'hi fico, perquè no hi entenc.