L’ESCOLA

A mi em van ensenyar en català, quan no tocava. No tocava i, a més, estava prohibit. Vaig començar a anar a escola a principis dels anys seixanta, a Barcelona. Franco va morir quan jo ja tenia 15 anys i només em faltava un any per acabar el batxillerat. Durant tota la meva escolarització, per tant, ensenyar en català, o el català, repeteixo, estava prohibit, i els valents que s’atrevien a incomplir la llei s’exposaven a duríssimes sancions, que incloïen fins i tot la privació de llibertat. Presó per ensenyar a parlar, escriure i llegir en català, la llengua que parlàvem a casa, o per donar les lliçons de matemàtiques, ciències naturals o geografia en aquesta llengua. Això, va bé recordar-ho.

A la meva escola, doncs, s’incomplia la llei. Les classes es feien en català, excepte, naturalment, en les matèries de llengua i literatura castellana i en la de francès. Els alumnes no n’érem  gaire conscients, que estudiàvem en una institució transgressora i que, per dir-ho així, érem tots una colla de delinqüents. La vida escolar es desenvolupava amb tota normalitat, excepte alguns dies de l’any. En aquells dies, tan bon punt s’escampava la veu que “venia l’inspector”, tot eren nervis per part dels professors, que s’afanyaven a fer els preparatius per tal que res no denunciés a l’autoritat competent que allà, dins les aules, se’n feia, cada dia, una de grossa. Els dies d’inspecció, s’arrencaven els murals de les parets amb els noms dels arbres en català, s’amagaven els dibuixos infantils on els nens retratàvem “la família: el pare, la mare, el meu germà…”, i desapareixien dels plafons de les classes els rètols que especificaven les tasques que havíem de fer determinats alumnes: cuina, menjador, recollir la classe, dur les llistes a secretaria…També s’amagaven els llibres de lectura en català, com per exemple “El zoo d’en Pitus”. I el més estrany de tot era que, en aquells dies, la senyoreta Margarida, o el senyor Francesc, entraven a la classe i ens deien: “Avui, nens, farem la classe en castellà”.  Ens semblava estrambòtic, i rèiem molt. A més a més, en aquells dies el senyor Triadú, el director de l’escola, que durant tot l’any ens ensenyava com conjugar els verbs irregulars catalans,  els pronoms febles, i altres qüestions sintàctiques i gramaticals de la nostra llengua, deixava que els veritables titulars d’aquella hora lectiva, que corresponia a les classes de religió i de FEN (Formación del Espíritu Nacional), féssin la classe que per llei estava estipulada. Del senyor Triadú recordo molt, no sé perquè, una anècdota de quan jo encara era al parvulari. Durant l’hora del pati vaig voler beure de la font, i l’aigua no brollava. Em vaig adreçar a ell, que era per allà, i li vaig dir: “No surt aigua del “grifo” “, i ell, somrient, em va respondre: “Això no és un “grifo”, és una aixeta”. Pedagogia activa.

El cas és que, trenta anys més tard, quan els meus fills van començar a anar a escola, concretament a l’escola pública catalana, vaig sentir molta satisfacció en pensar que tota aquella pantomima s’havia acabat per sempre,  perquè ja feia una pila d’anys que havia mort el dictador, havia arribat la democràcia, i s’havia recuperat l’estatus que la nostra llengua mereixia, lluny de la clandestinitat.

Però vet aquí que ara un tal ciutadà Wert (em nego a dir-li senyor), que és el ministre d’educació d’Espanya, vol fer marxa enrere. Vol tornar a arraconar el català a l’escola, desposseir-lo del seu rang de llengua vehicular i convertir-lo en una mena d’ensenyament residual. Suposo que no arribarà fins a l’extrem de prohibir-lo, empès pels aires de catalanofòbia que regnen a Espanya i amb la impunitat que dóna una majoria absoluta al parlament, però tal com van les coses, tampoc no m’estranyaria. Ara bé: no ho tindrà fàcil. Estic convençuda que l’escola catalana això no ho permetrà. No serà en va la lluita dels nostres pares, dels nostres avis, de nosaltres mateixos, per aconseguir que el català sigui on és, que, recordem-ho, no és la posició hegemònica que els més furibunds detractors de la nostra llengua a Espanya proclamen als quatre vents. Aquesta ofensiva al cor més sensible de la nostra  identitat tindrà una resposta, i el que hauríem de fer és recolzar l’escola catalana amb convicció i valentia, com la que van tenir els nostres avantpassats. Si la proposta del ciutadà Wert tira endavant, la consellera d’educació catalana fa una crida a la insubmissió. I jo penso que sí, que hauríem de ser insubmisos, com ho van ser els Triadús de torn, que s’ho jugaven tot però es van mantenir sempre fidels a una llengua que per tots els mitjans es va mirar d’eradicar.

La immersió lingüística a l’escola, que des de fa uns quants anys s’ataca des del flanc més dretà de la política espanyola, no ha creat conflictes al nostre país (només cal comprovar el nombre de famílies que exigeixen l’ensenyament exclusivament en castellà), i tampoc ha generat una generació d’incompetents en llengua castellana. Jo mateixa, que en temps difícils vaig ser escolaritzada en català, escric regularment en castellà, i a parer d’amics, coneguts i saludats, no ho faig tan malament. Tampoc no ho fan els meus fills, perquè diguin el diguin, el castellà és omnipresent en la nostra vida quotidiana i el català, malgrat tots els esforços, continua essent residual. Em fa llàstima repetir que tots els estudis fets fins ara confirmen que el nivell de competència en castellà dels alumnes de Catalunya en acabar l’ensenyament obligatori se situa al mateix nivell que el dels alumnes de la resta de l’estat. Això és un fet, i per tant, l’atac frontal a la nostra llengua a l’escola només respon a una qüestió purament ideològica d’uniformització de les Espanyes. És el mateix afany que predominava durant les fosques dècades de la dictadura franquista, i davant d’això només ens queda la lluita i la resistència.