martes, 4 de diciembre de 2012

L’ESCOLA









A mi em van ensenyar en català, quan no tocava. No tocava i, a més, estava prohibit. Vaig començar a anar a escola a principis dels anys seixanta, a Barcelona. Franco va morir quan jo ja tenia 15 anys i només em faltava un any per acabar el batxillerat. Durant tota la meva escolarització, per tant, ensenyar en català, o el català, repeteixo, estava prohibit, i els valents que s’atrevien a incomplir la llei s’exposaven a duríssimes sancions, que incloïen fins i tot la privació de llibertat. Presó per ensenyar a parlar, escriure i llegir en català, la llengua que parlàvem a casa, o per donar les lliçons de matemàtiques, ciències naturals o geografia en aquesta llengua. Això, va bé recordar-ho.

A la meva escola, doncs, s’incomplia la llei. Les classes es feien en català, excepte, naturalment, en les matèries de llengua i literatura castellana i en la de francès. Els alumnes no n’érem  gaire conscients, que estudiàvem en una institució transgressora i que, per dir-ho així, érem tots una colla de delinqüents. La vida escolar es desenvolupava amb tota normalitat, excepte alguns dies de l’any. En aquells dies, tan bon punt s’escampava la veu que “venia l’inspector”, tot eren nervis per part dels professors, que s’afanyaven a fer els preparatius per tal que res no denunciés a l’autoritat competent que allà, dins les aules, se’n feia, cada dia, una de grossa. Els dies d’inspecció, s’arrencaven els murals de les parets amb els noms dels arbres en català, s’amagaven els dibuixos infantils on els nens retratàvem “la família: el pare, la mare, el meu germà…”, i desapareixien dels plafons de les classes els rètols que especificaven les tasques que havíem de fer determinats alumnes: cuina, menjador, recollir la classe, dur les llistes a secretaria…També s’amagaven els llibres de lectura en català, com per exemple “El zoo d’en Pitus”. I el més estrany de tot era que, en aquells dies, la senyoreta Margarida, o el senyor Francesc, entraven a la classe i ens deien: “Avui, nens, farem la classe en castellà”.  Ens semblava estrambòtic, i rèiem molt. A més a més, en aquells dies el senyor Triadú, el director de l’escola, que durant tot l’any ens ensenyava com conjugar els verbs irregulars catalans,  els pronoms febles, i altres qüestions sintàctiques i gramaticals de la nostra llengua, deixava que els veritables titulars d’aquella hora lectiva, que corresponia a les classes de religió i de FEN (Formación del Espíritu Nacional), féssin la classe que per llei estava estipulada. Del senyor Triadú recordo molt, no sé perquè, una anècdota de quan jo encara era al parvulari. Durant l’hora del pati vaig voler beure de la font, i l’aigua no brollava. Em vaig adreçar a ell, que era per allà, i li vaig dir: “No surt aigua del “grifo” “, i ell, somrient, em va respondre: “Això no és un “grifo”, és una aixeta”. Pedagogia activa.

El cas és que, trenta anys més tard, quan els meus fills van començar a anar a escola, concretament a l’escola pública catalana, vaig sentir molta satisfacció en pensar que tota aquella pantomima s’havia acabat per sempre,  perquè ja feia una pila d’anys que havia mort el dictador, havia arribat la democràcia, i s’havia recuperat l’estatus que la nostra llengua mereixia, lluny de la clandestinitat.

Però vet aquí que ara un tal ciutadà Wert (em nego a dir-li senyor), que és el ministre d’educació d’Espanya, vol fer marxa enrere. Vol tornar a arraconar el català a l’escola, desposseir-lo del seu rang de llengua vehicular i convertir-lo en una mena d’ensenyament residual. Suposo que no arribarà fins a l’extrem de prohibir-lo, empès pels aires de catalanofòbia que regnen a Espanya i amb la impunitat que dóna una majoria absoluta al parlament, però tal com van les coses, tampoc no m’estranyaria. Ara bé: no ho tindrà fàcil. Estic convençuda que l’escola catalana això no ho permetrà. No serà en va la lluita dels nostres pares, dels nostres avis, de nosaltres mateixos, per aconseguir que el català sigui on és, que, recordem-ho, no és la posició hegemònica que els més furibunds detractors de la nostra llengua a Espanya proclamen als quatre vents. Aquesta ofensiva al cor més sensible de la nostra  identitat tindrà una resposta, i el que hauríem de fer és recolzar l’escola catalana amb convicció i valentia, com la que van tenir els nostres avantpassats. Si la proposta del ciutadà Wert tira endavant, la consellera d’educació catalana fa una crida a la insubmissió. I jo penso que sí, que hauríem de ser insubmisos, com ho van ser els Triadús de torn, que s’ho jugaven tot però es van mantenir sempre fidels a una llengua que per tots els mitjans es va mirar d’eradicar.

La immersió lingüística a l’escola, que des de fa uns quants anys s’ataca des del flanc més dretà de la política espanyola, no ha creat conflictes al nostre país (només cal comprovar el nombre de famílies que exigeixen l’ensenyament exclusivament en castellà), i tampoc ha generat una generació d’incompetents en llengua castellana. Jo mateixa, que en temps difícils vaig ser escolaritzada en català, escric regularment en castellà, i a parer d’amics, coneguts i saludats, no ho faig tan malament. Tampoc no ho fan els meus fills, perquè diguin el diguin, el castellà és omnipresent en la nostra vida quotidiana i el català, malgrat tots els esforços, continua essent residual. Em fa llàstima repetir que tots els estudis fets fins ara confirmen que el nivell de competència en castellà dels alumnes de Catalunya en acabar l’ensenyament obligatori se situa al mateix nivell que el dels alumnes de la resta de l’estat. Això és un fet, i per tant, l’atac frontal a la nostra llengua a l’escola només respon a una qüestió purament ideològica d’uniformització de les Espanyes. És el mateix afany que predominava durant les fosques dècades de la dictadura franquista, i davant d’això només ens queda la lluita i la resistència.

lunes, 3 de diciembre de 2012

JEFFREY



Me llamó la atención la historia del mendigo descalzo de Nueva York a quien un oficial de policía compró un par de botas. Reparé en ella por un post en Facebook de un amigo residente en la ciudad de los rascacielos, en que alertaba de que había visto al mendigo deambular, de nuevo descalzo, por las calles de la ciudad. Me picó la curiosidad e indagué en las fuentes de la noticia.
Jeffrey Hillman, de 54 años, llegó a Nueva York procedente de South Plainfield, New Jersey, hace diez años. Sin medios para ganarse la vida, acabó rápidamente viviendo en la calle. “Homeless”, les llaman. Sin techo. Sobreviven a base de la caridad de los demás y se refugian en portales y en las estaciones y los vagones del metro. Ser “homeless”, en cualquier parte del mundo, conlleva la indignidad, el desprecio y la violencia. Jeffrey deambula por las calles de Nueva York  pidiendo “some spare change”, monedas sueltas que cualquiera pueda rascar de su bolsillo, para procurarse algo de comida o de bebida.
El pasado 14 de Noviembre, un joven agente de la policía, Lawrence de Primo, de 25 años, se apiadó de Jeffrey y le compró un par de botas. Le costaron 100 dólares, y se las entregó a Jeffrey en Times Square, donde le encontró. Una turista de Arizona captó la imagen y la colgó en su muro de Facebook. De ahí, a la fama. De la turista, del agente de policía y de Jeffrey. El  Departamento de Policía de Nueva York ha condecorado al agente, y la imagen ha dado la vuelta al mundo. Pero a los pocos días, Jeffrey vuelve a andar descalzo. Dice que las botas son muy caras, y que le podrían costar la vida si alguien quisiera robárselas. No quiere morir con las botas puestas. Sólo se las calza cuando nadie le ve, escondido en algún rincón.
Tuve un amigo, en Nueva York, que era amigo de los “homeless”. Conocía a todos los de su barrio, se paraba a hablar con ellos cuando les encontraba por la calle, y les visitaba en el hospital cuando estaban ingresados, “porque si no lo hago yo, nadie lo hará”. Una noche, paseando, nos topamos con Fred. Fred vivía en una esquina de Tribeca, en su “casa”. Recogía de los contenedores cualquier objeto que pudiera formar parte de su hogar. Una lámpara sin bombilla, una mesa sin pata, un televisor sin pantalla, una nevera que no enfriaba, una alfombra comida por las ratas…y así iba amueblando aquella esquina sin futuro. La noche en que le vimos, y en  que nos detuvimos a hablar con él, nevaba ligeramente…Lo recuerdo como una imagen terriblemente poética.

Pero Jeffrey no es tonto. Sabe que él y sus botas han dado la vuelta al mundo, y quiere su parte del pastel. “Estoy en Youtube, estoy en todas las cadenas de televisión, nadie me ha pedido permiso, pero aquí hay dinero y yo quiero lo mio”. Ojalá le funcione. Ojalá logre montarse su negociete. Con un poco de suerte, puede convertirse en una especie de Bernhard Goetz, el “vengador del metro” que en 1984 disparó contra 4 individuos que le asaltaron en el subterráneo de Nueva York;  con los años, se presentó a las elecciones de la alcaldía de la ciudad y hoy se gana bien la vida con su empresa “Vigilante Electronics”.  Donde hay una cámara, hay una pela, y Jeffrey, aunque “homeless”, lo sabe. Buena suerte.