INUIT. L'ESQUIMAL

Quan jo era petita vaig llegir un llibre sobre els esquimals. Els esquimals de Grenlàndia. Bé, no era sobre els esquimals, sinó sobre un esquimal concret, que es deia Inuit (en representació de la seva comunitat, els inuit). El vaig llegir a casa d'una tieta meva que de tant en tant, alguns caps de setmana, m'acollia a casa seva. La meva tieta i el meu tiet eren un éssers afables que quan em teníen a casa seva em mimaven d'allò més, perquè crec que m'estimaven sincerament. Jo era una nena mig òrfena, i les nenes mig òrfenes tenen una espècie de detectors d'amor, per dir-ho així. Saben molt bé qui els estima, i qui no. I ells m'estimaven, i tant que sí!

Els caps de setmana que passava a casa seva estaven plens de moments agradables. Començava el dia esmorzant torrades amb mantega i sucre a la tauleta del menjador, una mica fosc, d'aquell ampli pis de l'Eixample barceloní. Jo, allà, era una nena solitària, perquè no hi havia altres criatures amb les quals jugar. Però no m'importava. El meu tiet, metge, era un home tranquil i molt afectuós que em va comprar unes xinel.les japoneses, unes sabatilles, perquè me les posés a l'hora d'anar a dormir, o quan em llevés al matí. Les guardava dins d'un estoig de color groc pàlid, que dormia en un armari des que jo marxava fins que tornava, un altre dia. Us estic parlant de finals dels anys seixanta, quan jo tenia vuit, nou anys. Tan bon punt arribava a casa dels meus tiets, em calçava les xinel.les i passejava amunt i avall del passadís, perseguida per la mirada afectuosa del Rafel i la Maritxu. A mi m'agradava presumir, i a ells els agradava veure'm presumir.

Un bon dia, la Maritxu em va obsequiar amb el llibre de l'Inuit, l'esquimal. El vaig devorar. Era un dels llibres més estranys que havia llegit fins llavors. No tenia molta lletra, perquè era un llibre per a infants. Però, això sí, tenia moltes fotografies. En elles veia com es desenvolupava la vida de l'Inuit. De petit caçava foques amb el seu pare, i la mare els seguia muntant iglús o tendes improvisades, i allà cuinaven i assecaven les pells. Després, ell s'independitzava i es buscava la vida pescant, i poca cosa més. Tots els paisatges del llibre eren absolutament blancs, perquè retrataven el gel que conformava la pàtria de l'Inuit. Va ser un dels llibres més impactants de la meva infantesa. Jo volia conèixer l'Inuit, compartir les nits d'iglú, caçar foques, caminar per damunt del gel i fer-hi forats rodons per pescar-hi uns quants peixos...

I avui llegeixo a la premsa que, en 4 dies d'aquest mes de juliol, s'ha fós el 97% del gel de Grenlàndia. No s'ha fós del tot: una bona part encara subsisteix, ensorrat sota una gran massa d'aigua. Ho diu la Nasa i ho corrobora una bona quantitat de dades científiques. Però jo no em fixo tant en les dades tècniques; només sé que hi ha una alerta, que el gel de Grenlàndia s'està fonent, i que l'Inuit, que ara deu tenir la meva edat, ho deu estar passant malament. De ben segur que l'Inuit ja no es dedica a caçar foques, a assecar les pells a la cabanya o a l'iglú, a pescar en els forats del gel...I no sé què se n'ha fet, d'ell.

No he trobat, a internet, cap referència al llibre de l'Inuit, i mira que l'he buscat! Potser tot va ser un somni. Potser vaig somniar que hi havia un esquimal que caçava foques a qui algú va fer unes fotos, i que se'n va fer un llibre, i que unes persones que m'estimaven me'l van regalar, i que jo passejava, en camisa de dormir, amunt i avall d'un passadís amb aquell libre entre les mans, i que l'endemà em calçava les xinel.les i esmorzava torrades amb mantega i sucre en un menjador una mica fosc de l'Eixample barceloní, i que els meus tiets m'adoraven...i que el gel era una realitat molt llunyana de tot allò, però existia...

Si us plau, fem alguna cosa! No pot ésser que aquest món s'acabi. L'Inuit es mereix que fem alguna cosa, s'ho mereixen els tiets que estimen, s'ho mereixen també les nenes mig òrfenes que passegen per un passadís ombrívol...I crec, de tot cor, que ens ho mereixem tots nosaltres.