Hi havia una vegada un grup de nenes que estiuejaven a L’Estartit, als anys seixanta i setanta del segle passat (¡què malament que sona, això!). Era un grup força heterogeni: n’hi havia 3, de Barcelona, que en deien “les de can Ricart”: éren l’Eva, la Tere i la Sílvia (encara que la Sílvia, que només tenia un any menys que la seva germana Tere, no pertanyia ben bé al grup, perquè les altres la consideraven “petita”); hi havia una nena de Girona, la Rosa; una altra nena de Barcelona, la Maria José, que tocava el piano i tenia un germà bessó; i la Marta, que vivia a Sabadell.
Jo, que sóc l’Eva, no en tinc ni idea de com es va formar aquest grup. ¿Potser les nostres mares/tutores es van conèixer a la platja i van veure que les nenes ens podiem avenir? No ho sé, ja ho dic,però el cas és que, al llarg dels anys, les nenes ens trovàbem durant els mesos d’estiu i fèiem coses plegades. Matins de platja, tardes d’excursions a les Sorretes, sortides en barca amb els Prohias, amb els Triola, amb els Ponjoan…
La Marta era una de les components més exòtiques del grup. Era moníssima, ja fos als 10 ó als 20 anys. També, al meu parer, era especial perquè tenia un germà una mica més gran, en Llàtzer, que circulava pel poble amb una bicicleta dotada d’un clàxon d’aquells antics, amb la bomba de cautxú negre, que feia sonar quan no tocava, només per espantar-nos, i gràcies al qual jo vaig batejar-lo, un dia, com “el mec-mec”. Cada vegada que veig en Llàtzer, fins i tot avui dia, quan ja tots dos superem la cinquantena, el meu cervell processa la visió com “ vet aquí en mec-mec”. M’agradaria molt saber què en pensava, en Llàtzer, de totes aquelles amiguetes de la seva germana petita, la Marta.
Una altra germana de la Marta, la Joaquima, també forma part dels meus records. La Joaquima estudiava per a mestra, o potser ja era llicenciada en Magisteri, i durant uns quants estius ens va fer les classes de repàs a les nenes de can Ricart. Les classes començaven a les 4 de la tarda i, durant un parell d’hores, més o menys, ens feia fer sumes i restes, i exercicis de lectura i d’escriptura, al soterrani de la casa. Érem petites, potser teníem 7, 8 ó 9 anys, però totes complíem amb les tasques que ens imposava la Joaquima, que seguia, segurament, un pla de deures establert per la nostra escola. A nosaltres ens agradava la Joaquima perquè era una mestra amable i juganera, que sempre ens va tractar amb molta dolçor.
En “mec-mec” i la Joaquima feien, als meus ulls, que la Marta fos una amiga especial. Però el més especial de tot era, sens dubte, el seu pare, el senyor Moix. Del senyor Moix en vaig començar a tenir notícia quan, en aquells anys de la infantesa, les nenes del grup anàvem a missa, a l’Estartit. Nosaltres, les de can Ricart, no perntanyíem a una família gaire religiosa, però tot i amb això, anàvem a missa. Anar a missa a L’Estartit era, per a mi, un “divertimento” més. A mi sempre m’ha agradat la litúrgia, i de litúrgia, en aquells temps, n’hi havia, és clar que sí. A missa es resava, es predicava, es cantava. I a la missa de L’Estartit hi havia un senyor, el senyor Moix, el pare de la Marta, que hi llegia les lectures. Amb gran parsimònia, arribat el moment, el senyor Moix s’apropava al faristol i llegia la lectura de la setmana. Ho feia molt bé, entonant, pausant, emfatitzant, a la perfecció. No recordo que la Marta vingués a missa amb nosaltres, però sí que recordo haver comentat amb ella, algun cop, la participació del seu pare a les misses, i ella em va dir: “És que al meu pare, el que li agrada és actuar”. ¡I ho vaig veure clar, és clar que sí! La Marta tenia tota la raó: el seu pare era un actor nat, que en aquells temps, i degut segurament a moltes altres circumstàncies, es va limitar a actuar dins d’un àmbit que li era molt proper i molt estimat: el recinte de l’església. Amb el temps, la teoria de la Marta es va confirmar, naturalment. El senyor Moix, que va fer teatre amateur, cine i ràdio, va fer un càsting per a una agència publicitària que el va fer aparèixer en molts anuncis televisius al llarg dels anys, l’últim dels quals, el de l’Iniston, el refermava com l’avi entremaliat que sempre havia volgut ser.
Les nenes de L’Estartit, amb el temps, ens vàrem fer grans. Primer vam ser adolescents, i els estius els passàvem prenent el sol, untant-nos amb tota classe de pontingues i fent dietes a base de pomes, lligant a les discoteques amb holandesos, francesos i alemanys i oblidant les misses a l’església. Però al senyor Moix no el vam oblidar, perquè ens el trobàvem cada dia al Molinet, la cala més emblemàtica del poble. Hi anava cada dia, en bicicleta, amb el típic banyador slip de l’època, i s’instal.lava en una de les roques més altes de l’indret, com si volgués supervisar tots i cadascun dels moviments de la resta dels humans que poblavem l’escenari. Ell hi anava d’hora; quan nosaltres hi arribavem, el saludavem i continuavem cala avall. Feiem les nostres ximpleries de cada dia: ens capbussavem des del cim de la roca del mig, nedavem competint amb aquell italià que ens acabava de dir que mai havia contemplat uns ulls tan bells, fumavem una cigarreta darrere l’altra…i el senyor Moix ho veia tot des d’allà dalt, i somreia. Nosaltes sabíem que el senyor Moix era un home embolicat amb el moviment cristià (que, en aquells temps, volia dir carca…), però als nostres ulls ell mai ens va semblar carca ni censor. Sempre vaig tenir la impressió que comprenia molt bé que érem noietes sense mala intenció, que intentavem viure la nostra joventut de la manera més gratificant possible, encara que aquesta gratificació no s’adiés massa amb els cànons polítics o religiosos imperants en aquella època.
El senyor Moix es va morir fa 10 dies. Jo era fora de viatge. Quan vaig trucar la Marta, en tornar, em va comentar que als germans els havia sorprès la resposta que als mitjans, i en els coneguts, havia tingut la mort sobtada del seu pare. Perquè ha estat una persona entregada, generosa, que fins al final va militar en la seva fe cristiana visitant amics, coneguts, malats, dedicat als altres. També ha estat un home meticulós que al llarg dels anys ha guardat documents, papers, rebuts..que documentaran la seva vida i pels quals ja s’ha interessat, per exemple, l’Arxiu Històric de Sabadell.
Jo el recordaré sempre com el senyor Moix, el pare de la Marta, aquell home que llegia a les misses de l’Estartit i que, en els nostres anys de bogeria adolescent, somreia tot mirant-nos des de la seva roca al Molinet…
No hay comentarios:
Publicar un comentario