viernes, 27 de abril de 2012

QUÈ FEIES QUAN GUARDIOLA VA DIR ADÉU AL BARÇA?

Aquesta pregunta, en el nostre petit país, serà gairebé equivalent a la de "On eres quan l'home va arribar a la lluna?" o la de "Què feies quan van caure les torres bessones?" Avui en Pep ha dit adéu al Barça, i tot ha trontollat. Ha trontollat més del que trontolla tot cada dia des de fa un grapat de mesos, en què la realitat econòmica i la misèria social i política ens atropella sense deixar-nos, gairebé, espai per a la rèplica.


Jo ja sabia, ahir, que el més probable era que aquest matí en Pep fes pública la seva renúncia a continuar entrenant el Barça. Les meves fonts estan molt ben informades. Però, com tothom, desitjava que no fos veritat i mantenia l'esperança que tot fos un bluff periodístic. No podia creure que, després de la setmana tràgica, haguéssim de dedicar el llarg cap de setmana a pair aquest nou panorama.


Mentre conduïa cap al nord he sentit a la ràdio que l'entrenador havia mantingut una reunió amb els jugadors; que havia començat l'entrenament de l'equip a porta tancada, i que després ell, el president i el director esportiu del club farien una roda de premsa. En arribar a la meva destinació he mirat d'enllestir ràpidament els encàrrecs que tenia pendents i, 10 minuts abans de l'hora prevista per a l'inici de la roda de premsa, m'he assegut davant del televisor. He començat a plorar, però això és perquè jo sóc molt ploranera i ploro gairebé per tot.Quan ha començat la roda de premsa, el president ho ha dit ras i curt: en Pep no continua. I tot seguit, en Pep ho ha confirmat i ha donat les explicacions que justifiquen la seva decisió, unes explicacions que m'han semblat...valga'm Déu! meravelloses. Les cares del president, de l'entrenador, dels capitans de l'equip i d'altres jugadors que assistien a l'acte...totes eren mereixedores d'un capítol apart en qualsevol crònica periodística. I llavors en Zubi ha anunciat que el successor seria en Tito Vilanova. Hauria estat, sens dubte, la meva aposta inicial, però l'hauria descartat per mil i una raons. Però si el club i en pep hi confien, en aquests moments, jo també. Em sembla una aposta valenta per part de tots, i des del minut 0 té tot el meu suport. La única cosa que em corca per dins és que Messi no fos present a la sala de premsa. En desconec els motius i, honestament, només vull creure que el crack no hagi volgut, amb la seva presència, restar protagonisme al veritable ídol d'aquest club, l'entrenador que plega després d'haver assolit la glòria.


Amb els ulls vermells he anat a dinar, amb un amic, a un bar de carretera d'un petit poblet de l'Empordà. S'hi menja molt bé, allà, i barat. Hi hem arribat vorejant les tres de la tarda, fora d'hores, perquè aquí la gent dina al voltant de la 1 del migdia. Menú de 12 euros: cloïsses amb mongetes i calamars a la planxa. El televisor encara sintonitzava el canal Esport 3, però ara ja feien tennis. L'encarregat ens ha dit que durant la roda de premsa d'en Guardiola la parròquia ha callat i n'ha seguit respectuosament el desenvolupament, excepte un aficionat del Madrid, que cridava i no volia que els altres escoltéssin els arguments de Oh Déu Totpoderós!


A les postres, quatre iaios, un d'ells amb dues crosses que a partir de l'agost haurà de pagar de la seva butxaca, s'han assegut a la taula del costat i han encetat la seva partida de botifarra, tot comentant la jugada. La jugada d'en Guardiola, d'en Tito, del Barça en general.


Més tard, a mitja tarda, he anat a comprar a la vil.la més propera: peix, verdures i carn per assortir el frigorífic d'aquest llarg cap de setmana. La carn ja fa temps que la compro a la botiga d'uns marroquins que la treballen molt bé. L'antic propietari, l'Abdel, fa uns mesos que va marxar a Holanda per retrobar-se amb uns familiars, i des de llavors jo no havia tornat a l'establiment, però avui ho he fet. Hi he trobat el Hamid, amb una barba llarga d'aquí t'espero, que m'ha atès amb una amabilitat exquisida i un material de primera. Mentre esperava el meu torn, altres clients -tots àrabs- comentàven, en català, la marxa de l'entrenador.


    -"En Guardiola és molt Guardiola!"
    -"Com ell, ningú!"
    -"És un tio intel.ligent. Si ell ho vol així, que així sigui".
    -"És un senyor".


I llavors he entès que en Pep ha fet el que havia de fer. Ho havia intuït en una de les darreres respostes de la roda de premsa, una que ha respost en italià. Ha estat, potser, la resposta més el.laborada de tota l'aparició pública, però el resum és aquest: "Hi ha vida més enllà del futbol". I és ben cert. Paraula de Pep. Com sempre.







jueves, 19 de abril de 2012

LANG LANG

Els meus amics de Facebook ja saben que una de les meves aficions preferides és la música clàssica. Ara que m'estic retirant, en certa mesura, d'aquesta xarxa social, perquè trobo que està envaïnt excessivament la meva privacitat, no penjo al meu mur gairebé cap de les activitats que duc a terme, excepte les meves assistències reiterades a les sales de concert barcelonines que acullen concerts de música clàssica de primer ordre. Ja escriuré algun dia el que la música suposa per a mi. Avui només vull parlar de Lang Lang.

¿Sabeu qui és? És el

sábado, 14 de abril de 2012

¡Música, maestro!

http://es.wikipedia.org/wiki/E._T._A._Hoffmann

"La música empieza donde termina el lenguaje"

viernes, 13 de abril de 2012

SOR MARÍA


Sor María se negó a declarar. El juez la citó en la primera causa que se celebra por el caso de los niños robados durante la dictadura franquista y los primeros (¿15?) años de la transición. Para quien no sepa de qué va la cosa, el asunto es que durante la dictadura de Franco, y durante un par de décadas tras la muerte del dictador, en numerosos hospitales y clínicas de España actuó (supuestamente, claro) un red de médicos y de monjas dedicada a la sustracción de recién nacidos de madres "sospechosas" (solteras, adúlteras), o simplemete pobres. La red entregaba los vástagos robados a familias pudientes o adictas al régimen. A las madres "sospechosas" se les decía siempre que los bebés "habían muerto", y se les negaba toda posibildad de ver el cadáver o de enterrar a sus vástagos. No había certificados de defunción ni de entierro. Eran tiempos oscuros en los que nadie se atrevía a protestar, y por eso se atrevían estas monjas y estos médicos a abusar inmensamente de aquellas madres o familias precarias. Sor María, María Gómez Vallbuena, no ha querido declarar. Tiene, dicen, 87 años. ¿Quién no quiere declarar ante un juez? Quien se cree culpable, o quien cree que su declaración sólo le inculpará, ¿no? Esta monja vieja sabe (supuestamente, claro), que es culpable. Que medió en asuntos muy turbios, que robó (supuestamente, claro) recién nacidos de mujeres y familias perfectamente capacitadas para criarlos, cobrando (supuestamente, claro) al entregar a los bebés a familias más o menos afines al régimen, al régimen franquista, tan católico, apostólico y romano. Qué pena, qué pena para todos nosotros, que hasta hoy no hemos sabido llevar a juicio a sor María. Esa monja verrugosa que ha comparecido ante el juez escoltada por la policía y por una monja sonriente (¿de qué se ríe esa hermana? Quiero saber de qué se ríe, esa monja a la que todos sustentamos con nuestros impuestos, ¡válgame Dios!).
Dicen los titulares que el gobierno (no sé cuántos ministros...) está decidido a apoyar a las víctimas y a llegar hasta el final del asunto. Mienten, créanme. Si fuera cierto, sor María habría dormido ayer entre rejas. Por más que tenga 87 años. Numerosas víctimas la han señalado y sus denuncias están avaladas por gran cantidad de documentos.
Transitamos tiempos muy confusos, y la gente sólo se preocupa, lógicamente, de cómo pagar el alquiler o la hipoteca. Pero pido un momento de homenaje a todas estas víctimas, madres y familias humildes que han vivido décadas de desconsuelo recordando aquel instante en que una monja desvergonzada les comunicaba que su bebé había muerto, que no había sobrevivido, seguramente por nacer en circunstancias tan vergonzosas, sin saber que, un minuto después, las verrugonas entregaban al recién nacido a una familia pudiente y conforme con el eslogan de una, grande y libre.

La noticia que ha inspirado este post ha sido el juicio por los hechos ocurridos en la clínica Santa Cristina, de Madrid, donde (supuestamente) sor María, María Gómez Vallbuena, con la connivencia del doctor Eduardo Vela, robó a la niña Pilar, hija de su madre (adúltera) Mª Luisa Torres. El abogado de la monja quiere alegar prescripción del delito. Manda webs.